Per què i com es van crear els Tirallongues de Manresa

Arrel de l’entusiasme despertat pel Pere Bartomeus i Ricard Riu en la seva estada al concurs de Tarragona de l’any 1992, van decidir crear una colla castellera al Bages.

Així doncs van decidir explicar-ho tot a una periodista manresana, la Montse Xixons, fet que es va traduir en una pàgina al diari Regió 7, el 14 de novembre de 1992, que anunciava la intenció d’uns joves manresans de crear una colla castellera.

Els primers castells i els locals

L’associació de veïns de la carretera de Santpedor va cedir-nos el seu local per fer les primeres trobades i reunions per parlar de com havíem de crear l’entitat. En aquell local es van decidir coses importants pel futur de la colla com el nom, l’escut i el color de la nostra camisa i la creació dels nostres primers estatuts com a entitat.

Les primeres passes per aprendre a fer castells -no en teníem ni idea- era anar a veure assaigs dels Minyons de Terrassa i dels Castellers de Terrassa, les colles més properes. Allà vam començar a conèixer les nomenclatures i la tècnica de fer castells i al local de l’associació de veïns vam començar a imitar el que havíem vist fer a Terrassa.

Vam adonar-nos de la dificultat que comportava fer castells, i de la gent que feia falta per poder fer les construccions més mínimes, és a dir, calia recaptar gent, activitat sempre difícil. També vam adonar-nos que el local de l’Associació de veïns no era gens adequat per poder practicar la nostra activitat i vàrem començar a fer alguns assaigs a la sala d’actes de l’alberg de Manresa, al Cor de Sant Josep.

No va ser fins després de la nostra aparició en públic, el 21 de febrer del 1993 a la plaça de l’Ajuntament de Manresa, quan gràcies a un contacte del Sr. Senillosa i l’associació de veïns del barri de les Escodines, vam trobar un lloc adient: l’antiga Església del barri, que l’associació de veïns feia servir com a magatzem per la il·luminació de Nadal.

Amb el creixement de l’entitat i dels membres de la colla, el fet de compartir un local era cada cop més difícil. El Pere Bartomeus, ho tenia molt clar: volia recuperar l’antiga església Casa Caritat, tancada des de feia anys amb pany i clau, per fer castells. I ho va aconseguir després de moltes gestions. L’Església, tot i que ja estava desconsagrada, tenia tot el material religiós intacte, i l’Ajuntament tan sols es feia càrrec de retirar un altar lateral de l’església per dur-lo al Museu Comarcal de Manresa com a record. Per tant, l’entitat que volgués ocupar aquest local havia de retirar tot el material existent allà dintre.

Vam contactar amb els membres de l’entitat Amics de la Seu de Manresa i vam posar-nos a treballar, en jornades maratonianes. L’altar de la Verge dels Dolors que hi havia instal·lat al local (on actualment hi ha pintat el nostre escut en grans dimensions) el podeu veure muntat en un dels altars laterals de la Seu de Manresa, gràcies a la feina dels Amics de la Seu i del Tirallonga Antoni Cunill, que va treballar com ningú perquè aquest fet fos una realitat. Un cop net i arranjat van començar els nostres assaigs.

Posteriorment l’Ajuntament ens va concedir poder disposar d’uns lavabos al local.

Per què ens diem Tirallongues?

Després de buscar en arxius històrics de la ciutat de Manresa, vàrem descobrir que antigament els nens de la ciutat jugaven a un joc que portava com a nom "La Tirallonga" (Podeu consultar el llibre "La Història de Manresa explicada als infants", de mossèn Gasol per conèixer en què consistia aquest joc.).

Així doncs, a la votació va aparèixer "Tirallongues", nom que finalment va guanyar. Amb aquest nom trencàvem esquemes: era la primera colla de Catalunya que no adoptava un sinònim de nen davant del nom de la ciutat. El món casteller ens va rebatejar com "els Esquimals", ja que, en aquells moments, érem la colla situada més al nord en el mapa de Catalunya.

El color de la camisa i l'escut

No disposàvem de diners per comprar peces de roba i fer-nos fer les camises, però una persona jubilada de Sallent, localitat tèxtil de la comarca, va oferir-nos unes peces de roba molt resistent, a un preu realment econòmic. Eren unes existències que no se les podia treure des de feia anys. Afortunadament, van quedar molt curtes gràcies a la incorporació de nous membres a la colla.

Ara encara es continua elaborant aquesta roba en l’antic teler de Sallent. L’escut es va escollir l’actual, que extreu una part de l’escut de Manresa a la que se li sobreposa un pilar de cinc, dibuixat amb la tècnica de dibuix lineal.

A tall de curiositat...

El primer pin que es va fer a la colla per intentar recaptar diners, va ser el pilar de cinc de l’escut Tirallonga. El cert és que un cop extret el pilar de cinc de l’escut, gairebé ningú no endevinava què era allò, i les interpretacions de la gent eren moltes, variades i divertides (un arbre de Nadal, per exemple).

En un principi, els pins no van agradar gaire, però amb el pas del temps, i amb motiu de la baixa tirada, els col·leccionistes d’aquestes "xapetes", arribaven a oferir autèntiques bestieses de diners per poder tenir-ne un exemplar. Als inicis també vam elaborar una auca per repartir-la entre la gent i demanar ajuda. Fa així: Al cor de Catalunya, A la ciutat de Manresa, Una colla s’organitza, Per una sana bestiesa(.....). Desitgem que els manresans aprovin la iniciativaI amb l’ajuntament al davant. Formem tots la comitiva.

Scroll to top